 |
|
|
|
|
 |
 |
HOMENATGE A JAUME MONJO I RAMÓN
IN MEMORIAM |
|
|
Recordatori de les obres en que va participar
|
Cartell anunciador i fitxa tècnica de
"L'arquitecte i l'emperador d'Assiria",
on Jaume Monjo feia de director.
|
|
Cartells anunciadors de "Pinzellades",
una obra de teatre dirigida per Jaume Monjo.
|
|
| Fitxa tècnica de l'obra "El somni de Bagdad" |
|
|
|
| POEMES EN CASTELLÀ |
|
Partir.
Saber y perderse
en cada color,
en cada coma,
pinceladas de luz
al viento,
que arrastra y trae
promesas viejas,
viejas y nuevas.
|
Con el beso
de un martillo
parió el yunque
mi dolor.
Hombre color de barro,
alma rota,
sombra gris.
|
Larga fue la espera.
Rosales en primavera
hablan de blancas losas,
mudas,
sin fecha,
sin nombre.
Las negras tijeras
parten un rayo
que se hace polvo
sobre mi cabeza.
Mil estrellas ríen
con sus dientes de humo.
Mientras una gota
me susurra,
enamorándome.
|
Cuando la luz
se prende a las paredes,
llegan las heridas,
padeceres de lámparas
estrenadas en un yugo.
Luces apagadas
en labores de manos
de gangrena.
Pus de dolor
me limpia la cara.
Ya no lloro de dolor. |
|
|
| POEMES EN VALENCIÀ |
|
El que menys m’agrada:
anar a plegar ametles
de bon matí. Hale,
cap a les Passules
o al Masserof o a on tocara;
carro amb sacs, veles,
bastó, recapte i llargues canyes.
S’estenien les veles
baix l’ametler,
amb el bastó donava colps
a les branques i caïen,
ma mare i jo per baix amb canyes
llargues tombàvem les més altes
i les que restaven.
Després es plegaven les veles.
S’abocava el fruit en cabassos
i dels cabassos al sac.
Abans d’això anàvem agenollats
pel costat de les veles,
tirant cap a dins de les vores.
I després, per si no fóra poc,
s’espigolava
i cap un altre ametler.
Tot un avorriment.
|
El meu país és molt petit,
tan petit que en les mans
sempre el porte.
I és tan gran
el meu poble,
que es sent allunyat.
Senc les campanades
que toquen a missa,
morts o dia de festa.
Té cases i carrers
com tots els pobles,
una plaça amb font,
església
i campanar amb rellotge.
D’estiu sua
i tremola a l’hivern.
Però les pedres
no són pedres,
la terra és diferent a la terra.
I cada casa
és un poc la casa meua. |
|
NOTA: Aquests poemes s’han publicat
amb l’autorització dels pares
d’en Jaume Monjo i els agraïm
la seua col·laboració.
|
|
|
|
 |
|
|
|
|
|
